Saṃyutta Nikāya

Sagāthāvagga

Devatā Saṃyutta

1.32. Avarícia

—Així ho he escoltat. En una ocasió el Benaventurat residia al monestir de Jetavana d’Anāthapindika a Sāvatthī. En aquell temps, aviat, en la vigília de la nit, molts deves de bellesa sublim, que es convertiren en deves impartint la doctrina d’allò que és virtuós, s’aproparen al Benaventurat, il·luminant completament el monestir de Jevatana. Honoraren el Benaventurat i s’assegueren en un lloc adequat. Romanent així un d’ells va parlar d’aquesta manera, en vers, en presència del Benaventurat:

—Degut tant a l’avarícia com a la negligència un abandona el donar en caritat.

Aquell qui desitja fer el bé i qui compren el mèrit de les bones accions hauria de donar en caritat.

Llavors un altre deva parlà en vers en presència del Benaventurat:

—La persona avara, tenint por, no dona, i les mateixes coses que tem li succeeixen a ell. La persona avara tem que pugui trobar-se famolenc o assedegat, i les mateixes coses que tem assetgen al neci en aquest mon i posteriorment. En conseqüència, eliminat l’avarícia i vencent la seva impuresa, un hauria de donar en caritat. Les bones accions el col·loquen a un en un bon lloc en mons futurs.

Llavors un altre deva parlà en vers en presència del Benaventurat:

—Així com els viatgers comparteixen amb un altre el seu viatge, alguns viatgers del llarg viatge del Samsara comparteixen tot allò que posseeixen amb altres viatgers. Ells són els únics que no moren d’entre aquells altres que estan morts. Aquesta és una tradició antiga. Alguns, encara que posseeixen molt poc, ho comparteixen amb els altres. Alguns, malgrat ser rics, no donen en caritat.

Un regal fet amb escassos mitjans és tant valuós com milers.

Llavors un altre deva parlà en vers en presència del Benaventurat:

—Donant allò que és difícil de donar, o fent allò que és difícil de fer, és quelcom que els dolents no podrien imitar. La pràctica dels virtuosos és difícil de seguir. En conseqüència, els virtuosos i els dolents posseeixen destins diferents. Quan ells moren d’aquesta existència, els dolents assoleixen els regnes infernals del sofriment perpetu i els virtuosos assoleixen els regnes deva.

Llavors un altra deva parlà així al Benaventurat:

—Benaventurat, quines paraules estan ben expressades?

—Cadascuna d’aquestes declaracions estan ben expressades a la seva pròpia manera. No obstant, escolta també la meva:

—Aquell qui viu de les espigues deixades per les eres d’altres persones, que mantenen a la seva muller, que dona en caritat del poc que posseeix, ell també realitza accions meritòries. El mèrit guanyat per cent mil donants, donant mil cadascú, no té el valor de una centèsima part del mèrit guanyat pel pobre home.

Llavors un altre deva parlà en vers en presència del Benaventurat:

—Per què és menys valuosa aquesta gran i extensa donació que la donació realitzada justament? Per què el mèrit guanyat per cent mil donants, donant mil cadascú és menys valuós que el mèrit guanyat per l’home pobre?

Llavors el Benaventurat respongué en vers a aquell deva:

—Algunes persones estan impregnades en la injustícia; ells donen en caritat únicament després de ferir, matar o causar sofriment a d’altres. Aquestes donacions que amaguen cares ploroses i coerció mai no poden igualar la donació justa. Així, el mèrit guanyat per cent mil donants, donant mil cadascú, no tenen el valor d’una centèsima part del mèrit guanyat per l’home pobre.