Majjhima Nikāya

28. Gran discurs del símil de la petjada d’elefant

Així ho he sentit: Una vegada, el Benaurat s’estava a Sàvatthi, al monestir d’Anathapíndika del Bosc de Jeta. Allà mateix, el germà Sariputta es va adreçar als monjos:

—Germans monjos!

—Germà!— van respondre els monjos al germà Sariputta.

El germà Sariputta va dir:

—De la mateixa manera, germans, que les petjades de tots els animals de la selva caben en la petjada de l’elefant, i la petjada de l’elefant es considera superior a les d’ells per la seva grandesa, així mateix tots els estats mentals beneficiosos estan continguts en les quatre nobles veritats. Quines quatre? La noble veritat del sofriment, la noble veritat de l’origen del sofriment, la noble veritat de l’aturament del sofriment, la noble veritat del camí que condueix a l’aturament del sofriment.

Quina és, germans, la noble veritat del sofriment? El naixement és dolorós, l’envelliment és dolorós, la mort és dolorosa; la tristesa, la queixa, el dolor, l’angoixa i la tribulació són doloroses; no obtenir el que es desitja és dolorós; en resum, les experiències dels cinc constituents psicofísics són doloroses. Quins són, germans, els cinc constituents psicofísics? Són aquests: el constituent de la forma, el constituent de la sensació, el constituent del concepte, el constituent de l’emoció, el constituent del pensament.

Quin és, germans, el constituent de la forma? Hi ha quatre elements primordials dels quals la forma està composta.

Quins són, germans, els quatre elements primordials? La substància terra, la substància aigua, la substància foc i la substància aire.

Quina és, germans, la substància terra? La substància terra pot ser interna i pot ser externa. Quina és, germans, la substància terra interna? Allò que hom nota dur i sòlid a l’interior d’un mateix; per exemple, cabell, pèl, ungles, dents, pell, carn, tendons, ossos, medul·la, ronyons, cor, fetge, pleura, melsa, pulmons, budells, mesenteri, estómac, feces; o també qualsevol altra cosa que hom nota dura i sòlida a l’interior d’un mateix. Aquesta és, germans, la substància terra interna. Tant la substància terra interna com la substància terra externa són la mateixa substància terra. Així és com s’ha de contemplar, amb correcte discerniment i d’acord amb la realitat: «això no és meu, jo no sóc això, això no és el meu jo». Qui ho veu d’aquesta manera, amb correcte discerniment i d’acord amb la realitat, perd l’interès en la substància terra i la substància terra deixa d’atreure el seu pensament.

Hi ha, germans, ocasions en què la substància aigua externa es rebel·la i, aleshores, la substància terra externa desapareix. I doncs, germans, tot i que la substància terra externa és molt antiga, resulta evident que és inconstant, resulta evident que és destructible, resulta evident que és perible, resulta evident que és variable. Com es pot pensar que aquest cos limitat i ple de desig sigui el jo, sigui meu, sigui el que jo sóc? Això demostra que no és així.

Si els altres insulten, critiquen, provoquen i assetgen el monjo, ell, germans, reflexiona així: «Aquesta sensació dolorosa ha sorgit en mi nascuda del contacte amb l’orella. És condicionada, no és incondicionada. Condicionada per què? Condicionada pel contacte.» Veu el contacte com a inconstant, veu la sensació com a inconstant, veu el concepte com a inconstant, veu l’emoció com a inconstant, veu el pensament com a inconstant. La seva ment, en contemplar la substància [terra], s’alegra, es tranquil·litza, s’estabilitza, s’allibera.

I si els altres assalten el monjo de maneres desagradables, indesitjables, desplaents, com els cops, les pedrades, les bastonades, les ganivetades, ell reflexiona així: «Aquest cos és tal que el poden afectar els cops, les pedrades, les bastonades, les ganivetades. Però ja ho ha dit el Benaurat amb el símil de la serra: “Fins i tot si uns bandits li estan tallant braços i cames amb una serra de dos mànecs, aquell que deixa aïrar la seva ment no segueix el meu ensenyament.” Tindré una energia inesgotable, l’atenció estable i sense fluctuar, el cos tranquil i sense revoltar-se, la ment concentrada i unificada. Que vinguin ara, si els plau, a aquest cos els cops, les pedrades, les bastonades, les ganivetades. Així se segueix l’ensenyament dels que estan desvetllats.»

Si el monjo, tot i que recorda el Desvetllat, tot i que recorda l’ensenyament, tot i que recorda la comunitat, no aconsegueix mantenir l’equanimitat que es nodreix dels estats mentals beneficiosos, es posa en alerta i s’afanya: «Això sí que no em fa cap bé, això sí que em fa mal, això sí que m’és perjudicial! No és pas bo que, tot i que recordo el Desvetllat, tot i que recordo l’ensenyament, tot i que recordo la comunitat, no pugui mantenir l’equanimitat que es nodreix dels estats mentals beneficiosos.» De la mateixa manera que una nora, quan veu la sogra, es posa en alerta i s’afanya, quan el monjo, tot i que recorda el Desvetllat, tot i que recorda l’ensenyament, tot i que recorda la comunitat, no pot mantenir l’equanimitat que es nodreix dels estats mentals beneficiosos, es posa en alerta i s’afanya: «Això sí que no em fa cap bé, això sí que em fa mal, això sí que m’és perjudicial! No és pas bo que, tot i que recordo el Desvetllat, tot i que recordo l’ensenyament, tot i que recordo la comunitat, no pugui mantenir l’equanimitat que es nodreix dels estats mentals beneficiosos.» I si el monjo, recordant així el Desvetllat, recordant així l’ensenyament, recordant així la comunitat, aconsegueix mantenir l’equanimitat que es nodreix dels estats mentals beneficiosos, això li és motiu de joia. Només amb això, germans, el monjo ha fet molt.

Quina és, germans, la substància aigua? La substància aigua pot ser interna i pot ser externa. Quina és, germans, la substància aigua interna? Allò que hom nota que és aigua, que és líquid, a l’interior d’un mateix; per exemple, bilis, flegma, pus, sang, suor, greix, llàgrimes, olis, saliva, mucositat, fluid sinovial, orina; o també qualsevol altra cosa que hom nota que és aigua, que és líquida, a l’interior d’un mateix. Aquesta és, germans, la substància aigua interna. Tant la substància aigua interna com la substància aigua externa són la mateixa substància aigua. Així és com s’ha de contemplar, amb correcte discerniment i d’acord amb la realitat: «això no és meu, jo no sóc això, això no és el meu jo». Qui ho veu d’aquesta manera, amb correcte discerniment i d’acord amb la realitat, perd l’interès en la substància aigua i la substància aigua deixa d’atreure el seu pensament.

De vegades, germans, la substància aigua externa es rebel·la i s’emporta un poble, s’emporta una vila, s’emporta una ciutat, s’emporta una comarca, s’emporta un país. De vegades, germans, les aigües de l’oceà inunden cent llegües, inunden dues-centes llegües, inunden tres-centes llegües, inunden quatre-centes llegües, inunden cinc-centes llegües, inunden sis-centes llegües, inunden set-centes llegües. De vegades, germans, l’aigua de l’oceà té una fondària de set palmeres, té una fondària de sis palmeres, té una fondària de cinc palmeres, té una fondària de quatre palmeres, té una fondària de tres palmeres, té una fondària de dues palmeres, té una fondària d’una sola palmera. De vegades, germans, l’aigua de l’oceà té una fondària de set homes, té una fondària de sis homes, té una fondària de cinc homes, té una fondària de quatre homes, té una fondària de tres homes, té una fondària de dos homes, té una fondària d’un sol home. De vegades, germans, l’aigua de l’oceà té una fondària de mig home, té una fondària que arriba fins al maluc, té una fondària que arriba fins al genoll, té una fondària que arriba al turmell. De vegades, germans, a l’oceà no hi ha ni un dit d’aigua. I doncs, germans, tot i que la substància aigua externa és molt antiga, resulta evident que és inconstant, resulta evident que és destructible, resulta evident que és perible, resulta evident que és variable. Com es pot pensar que aquest cos limitat i ple de desig sigui el jo, sigui meu, sigui el que jo sóc? Això demostra que no és així. I si el monjo, recordant així el Desvetllat, recordant així l’ensenyament, recordant així la comunitat, aconsegueix mantenir l’equanimitat que es nodreix dels estats mentals beneficiosos, això li és motiu de joia. Només amb això, germans, el monjo ha fet molt.

Quina és, germans, la substància foc? La substància foc pot ser interna i pot ser externa. Quina és, germans, la substància foc interna? Allò que hom nota que és foc, que està fet de foc, a l’interior d’un mateix; per exemple, allà on està calent, allà on crema, allà on cou, allà on es digereix el que s’ha menjat, begut, mastegat o xuclat; o també qualsevol altra cosa que hom nota que és foc, que està feta de foc, a l’interior d’un mateix. Aquesta és, germans, la substància foc interna. Tant la substància foc interna com la substància foc externa són la mateixa substància foc. Així és com s’ha de contemplar, amb correcte discerniment i d’acord amb la realitat: «això no és meu, jo no sóc això, això no és el meu jo». Qui ho veu d’aquesta manera, amb correcte discerniment i d’acord amb la realitat, perd l’interès en la substància foc i la substància foc deixa d’atreure el seu pensament.

De vegades, germans, la substància foc externa es rebel·la i crema un poble, crema una vila, crema una ciutat, crema una comarca, crema un país, i quan arriba a un lloc deliciós, a la vora d’un prat, d’un camí, de les roques o de l’aigua, s’apaga perquè no hi té res per consumir. [...] I doncs, germans, tot i que la substància foc externa és molt antiga, resulta evident que és inconstant, resulta evident que és destructible, resulta evident que és perible, resulta evident que és variable. Com es pot pensar que aquest cos limitat i ple de desig sigui el jo, sigui meu, sigui el que jo sóc? Això demostra que no és així...etc... I si el monjo, recordant així el Desvetllat, recordant així l’ensenyament, recordant així la comunitat, aconsegueix mantenir l’equanimitat que es nodreix dels estats mentals beneficiosos, això li és motiu de joia. Només amb això, germans, el monjo ha fet molt.

Quina és, germans, la substància aire? La substància aire pot ser interna i pot ser externa. Quina és, germans, la substància aire interna? Allò que hom nota que és aire, que està fet d’aire, a l’interior d’un mateix; per exemple, els vents ascendents, els vents descendents, els vents que es troben a l’estómac, els vents que es troben als budells, els vents que circulen pel cos, la inspiració i l’expiració; o també qualsevol altra cosa que hom nota que és aire, que està feta d’aire, a l’interior d’un mateix. Aquesta és, germans, la substància aire interna. Tant la substància aire interna com la substància aire externa són la mateixa substància aire. Així és com s’ha de contemplar, amb correcte discerniment i d’acord amb la realitat: «això no és meu, jo no sóc això, això no és el meu jo». Qui ho veu d’aquesta manera, amb correcte discerniment i d’acord amb la realitat, perd l’interès en la substància aire i la substància aire deixa d’atreure el seu pensament.

De vegades, germans, la substància aire externa es rebel·la i s’emporta un poble, s’emporta una vila, s’emporta una ciutat, s’emporta una comarca, s’emporta un país. De vegades, germans, a l’últim mes de l’estiu, hom busca aire ventant-se i acostant-se a les finestres, i no es mou ni un bri d’herba del teulat. I doncs, germans, tot i que la substància aire externa és molt antiga, resulta evident que és inconstant, resulta evident que és destructible, resulta evident que és perible, resulta evident que és variable. Com es pot pensar que aquest cos limitat i ple de desig sigui el jo, sigui meu, sigui el que jo sóc? Això demostra que no és així.

Si els altres insulten, critiquen, provoquen i assetgen el monjo, ell, germans, reflexiona així: «Aquesta sensació dolorosa ha sorgit en mi nascuda del contacte amb l’orella. És condicionada, no és incondicionada. Condicionada per què? Condicionada pel contacte. Veu el contacte com a inconstant, veu la sensació com a inconstant, veu el concepte com a inconstant, veu l’emoció com a inconstant, veu el pensament com a inconstant. La seva ment, en contemplar la substància [aire], s’alegra, es tranquil·litza, s’estabilitza, s’allibera.

I si els altres assalten el monjo de maneres desagradables, indesitjables, desplaents, com els cops, les pedrades, les bastonades, les ganivetades, ell reflexiona així: «Aquest cos és tal que el poden afectar els cops, les pedrades, les bastonades, les ganivetades. Però ja ho ha dit el Benaurat amb el símil de la serra: “Fins i tot si uns bandits li estan tallant braços i cames amb una serra de dos mànecs, aquell que deixa aïrar la seva ment no segueix el meu ensenyament.” Tindré una energia inesgotable, l’atenció estable i sense fluctuar, el cos tranquil i sense revoltar-se, la ment concentrada i unificada. Que vinguin ara, si els plau, a aquest cos els cops, les pedrades, les bastonades, les ganivetades. Així se segueix l’ensenyament dels que estan desvetllats.»

Si el monjo, tot i que recorda el Desvetllat, tot i que recorda l’ensenyament, tot i que recorda la comunitat, no aconsegueix mantenir l’equanimitat que es nodreix dels estats mentals beneficiosos, es posa en alerta i s’afanya: «Això sí que no em fa cap bé, això sí que em fa mal, això sí que m’és perjudicial! No és pas bo que, tot i que recordo el Desvetllat, tot i que recordo l’ensenyament, tot i que recordo la comunitat, no pugui mantenir l’equanimitat que es nodreix dels estats mentals beneficiosos.» De la mateixa manera que una nora, quan veu la sogra, es posa en alerta i s’afanya, quan el monjo, tot i que recorda el Desvetllat, tot i que recorda l’ensenyament, tot i que recorda la comunitat, no aconsegueix mantenir l’equanimitat que es nodreix dels estats mentals beneficiosos, es posa en alerta i s’afanya: «Això sí que no em fa cap bé, això sí que em fa mal, això sí que m’és perjudicial! No és pas bo que, tot i que recordo el Desvetllat, tot i que recordo l’ensenyament, tot i que recordo la comunitat, no pugui mantenir l’equanimitat que es nodreix dels estats mentals beneficiosos.» I si el monjo, recordant així el Desvetllat, recordant així l’ensenyament, recordant així la comunitat, aconsegueix mantenir l’equanimitat que es nodreix dels estats mentals beneficiosos, això li és motiu de joia. Només amb això, germans, el monjo ha fet molt.

De la mateixa manera, germans, que quan hi ha relació entre la fusta, el cordatge, l’herba i el fang que envolten un espai, allò es denomina “casa”, així mateix, germans, quan hi ha relació entre els ossos, els tendons, la carn i la pell que envolten un espai, allò es denomina “cos”. Si l’ull intern no està danyat, però les formes externes no estan a l’abast, i hi ha la relació apropiada, no apareix la part de la consciència corresponent. Si l’ull intern no està danyat, les formes externes estan a l’abast, però no hi ha la relació apropiada, no apareix la part de la consciència corresponent. Però quan l’ull intern no està danyat, les formes externes estan a l’abast i hi ha la relació apropiada, apareix la part de la consciència corresponent. La forma que així apareix està compresa en el constituent de la forma, la sensació que així apareix està compresa en el constituent de la sensació, el concepte que així apareix està comprès en el constituent del concepte, les emocions que així apareixen estan compresos en el constituent de l’emoció, la consciència que així apareix està compresa en el constituent de la consciència.

I el monjo sap: «Aquesta és la composició, l’acoblament, la interacció d’aquests cinc constituents psicofísics. Tal com va dir el Benaurat: “Qui veu la interdependència, veu la realitat; qui veu la realitat, veu la interdependència.” Aquests cinc constituents psicofísics sorgeixen condicionats. El desig, l’enganxament, l’afecció, l’aprehensió d’aquests cinc constituents psicofísics és l’origen del sofriment. El deixar anar l’afecció, la renúncia a l’afecció per aquests cinc constituents psicofísics és l’aturament del sofriment.» Només amb això, germans, el monjo ha fet molt.

Si l’oïda interna no està danyada...etc...si l’olfacte intern no està danyat...etc...si la llengua interna no està danyada...etc...si el cos intern no està danyat...etc...si la ment interna no està danyada, però les formes externes no estan a l’abast, i no hi ha la relació apropiada, no apareix la part de la consciència corresponent. Si la ment no està danyada internament, però els objectes externs no estan a l’abast, i no hi ha la relació apropiada, no apareix la part de la consciència corresponent. Però quan la ment no està danyada internament, els objectes externs estan a l’abast i hi ha la relació apropiada, apareix la part de la consciència corresponent. La forma que així apareix està compresa en el constituent de la forma, la sensació que així apareix està compresa en el constituent de la sensació, el concepte que així apareix està comprès en el constituent del concepte, les emocions que així apareixen estan compresos en el constituent de l’emoció, la consciència que així apareix està compresa en el constituent de la consciència. I el monjo sap: «Aquesta és la composició, l’acoblament, la interacció d’aquests cinc constituents psicofísics. Tal com va dir el Benaurat: “Qui veu la interdependència, veu la realitat; qui veu la realitat, veu la interdependència.” Aquests cinc constituents psicofísics sorgeixen condicionats. El desig, l’enganxament, l’afecció, l’aprehensió d’aquests cinc constituents psicofísics és l’origen del sofriment. El deixar anar l’afecció, la renúncia a l’afecció per aquests cinc constituents psicofísics és l’aturament del sofriment.» Només amb això, germans, el monjo ha fet molt.

Així va parlar el germà Sariputta. Els monjos, inspirats, es van alegrar de les paraules del germà Sariputta.